Rom i Relat

El Sop puja les escales de l'edifici perquè va massa borratxo com per esperar dret l'ascensor. Avui preferiria que un camió de porcs esclafés el seu cos contra el terra que haver de continuar amb el seu dia de merda, un dia d'aquests en que marxes a treballar i automatitzes el teu cervell per respondre banalitats i adoptes un rol estúpid per a cada maleïda acció que fas. Avui el Sop ha tingut ganes de suïcidar-se quan s'ha adonat de que la seva vida és tan mediocre que ni el súper heroi dels fracassats seria capaç de venir al seu patètic funeral. Per tot això i més, el Sop ha begut fins l'última gota d’Havana que tenien a la barra. Quan ha pujat a casa, s'ha trobat amb el desordre natural que acompanya la seva vida des de que ella va marxar. La guitarra, la càmera de fotos, les sabates foradades, el jersei verd... Tot allò li fa recordar els últims acords que va ser capaç de tocar, la fotografia que ella es va endur on sortia despullada a la platja, la ferida al peu sense curar, els forats entre la llana... Tot allò  el condueix cada nit al mateix, a adoptar una actitud impulsiva i estúpida, a les ganes de Rom amb Cola, a fer-se quatre petons amb dones sense nom i a escriure un parell de versos incoherents a les sis del matí. Després de vomitar quatre vegades i plorar estirat al costat del vàter com un autèntic fracassat, el Sop ha anat fins l’apartament d’ella, guiat per la imbecil·litat i el masoquisme generats per un estat d'embriaguesa absoluta. Des de fora l'ha vist, darrera la finestra ella ballava sota els llençols amb un noi nou. El Sop ha picat a la porta, unes cinc vegades, ella no ha contestat... El Sop ha insistit i per fi ella, després de netejar-se el suc de l'amor al voltant dels llavis, ha obert la porta: Bona nit, puc ajudar-lo amb alguna cosa? – Necessito que tornis, estic enamorat de tu. - Gràcies, la propaganda a la bústia de la dreta.