Jo no firmo res

Ella llegeix el diari mentre fuma un Winston. Acaricia els seus llavis amb el filtre cada cop que aspira, després expulsa el fum lentament. Ell la mira indignat.

-No penses dir res? – li pregunta ell, amb to desafiant – encara no m’has donat una definitiva, me mare porta setmanes plorant, té un disgust…

Ella continua fumant, deixa anar dos anells de fum que s’expandeixen per la sala.

- Ja et vaig contestar en el seu moment- li diu contundent però amb un somriure a la cara.

    - Estàs de broma? Vam sopar en un restaurant francès, vaig contractar una orquestra privada, et vaig regalar un diamant enorme i te’l vaig posar a l’anular mentre et demanava matrimoni. Tu no vas dir re, només feies que reomplir-te la copa, és clar, amb el vi més car de la carta.

-     - I no vas tenir prou?

-     - Ara ho veig clar. La setmana a Berlín, les escapades a la neu, els sopars vora la platja, les classes de cuina japonesa… Tot mentida. Me’n vaig, ara sí que en tinc prou.

-     - Abandones? Ja m’ho pensava jo… no sé com he pogut ser tan idiota.

-     - Ets tu la que no vol anar fins el final amb mi.

-    - No em vull casar amb tu. Vull deixar les classes de cuina japonesa, els restaurants cars i els balnearis. Vull que acabis amb la meva paciència, vull posar-te dels nervis cada cop que obri la boca, vull que ens cridem, que ens emborratxem i fem l’amor a la platja, vull que te mare m’odiï, vull que tinguem un fill i ens discutim pel seu nom. Vull un gat si tu vols un gos, vull banyar-me amb tu cada dia, vull destruir les teves neurones mentre tu acabes amb les meves, vull arribar a no suportar-te i sortir per la porta sense mirar-te a la cara, vull plorar amb els teus ulls i dir-nos adéu. Vull odiar-te, oblidar-te i tornar-te a conèixer.